El Temple

1. DEMARCACIÓ GEOGRÀFICA
2. ETAPES EVOLUTIVES DEL TEMPLE
3. CONCESSIÓ DE PERMISOS
4. L'EDIFICI I LA SEVA EVOLUCIÓ
5. LES CAMPANES
6. DECORACIÓ INTERIOR
7. RECTOROLÒGI
8. EFEMÈRIDES

1. DEMARCACIÓ GEOGRÀFICA

Límits històrics

Límits actuals

 

2. ETAPES EVOLUTIVES DEL TEMPLE

Descarregar etapes evolutives del temple.

 

3. CONCESSIÓ DE PERMISOS

Amb anterioritat a la Constitució de 1812, les Corts era un territori que depenia de la jurisdicció reial; amb drets propis i privilegis de franqueses d’origen carolingi. Així, les Corts formava una quadra civil autònoma representada per un batlle local que era nomenat per l’Audiència Reial, (d’aquí el ceptre i la corona del seu escut).
No s’ha de confondre els límits jurisdiccionals amb les demarcacions parroquials. Eclesiàsticament les Corts pertanyia a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià.

Nota: A començament del segle XIX, la ciutat de Barcelona només tenia 7 parròquies: Sant Just, Sant Miquel, Sant Jaume, Santa Maria del Pi, Sant Pere de les Puelles, Sant Cugat del Rec i Santa Maria del Mar. Fora de Barcelona teníem Sant Martí de Provençals (sufragània de Santa Maria del Mar), Sant Joan d’Horta (traslladada de Sant Genís dels Agudells), Sant Vicenç de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles (segregada i sufragània de Sant Vicenç de Sarrià), i Santa Maria de Sants que era sufragània de Santa Maria del Pi.Més enllà hi havia les de Santa Eulàlia de Vilapiscina i Sant Andreu del Palomar.
La Constitució de Cadis de 1812, oferia una nova organització política territorial a l’hora de convocar diputats a nivell de l’Estat. Estableix els règims municipals, obligant a tenir ajuntament constitucional en els termes de més de 1000 persones.
La parròquia eclesiàstica era, de fet, l’única entitat que estructurava el territori, i per això es va triar aquesta com a base de l’elecció de les Juntes parroquials (art. 35), de les que sortirien les Juntes de Partit (art. 59), i d’aquestes, les Juntes Provincials, de les que sortien els diputats a nivell de l’Estat.
Després d’intents anteriors, els veïns de les Corts promouen un altre cop la creació d’un ajuntament propi.
El 18 d’octubre de 1836 s’elegeix alcalde Vicenç Cuyàs. En sessió del dia 19 es decidí la col·locació de fites en els límits del terme.
El 16 de març de 1840, 28 caps de família votaven afirmativament i l’Ajuntament presentava al bisbe Pedro Martínez de San Martín, la instància raonada el dia 21 d’abril, signada per l’alcalde Josep Serra, els regidors Gerard Piera, Vicenç Estruch, el síndic Vicenç Piera i el secretari Francesc Artigas. En la mateixa es deia que havent estat erigit en poble independent, desitjaven tenir parròquia pròpia al·legant que la de Sarrià queda a ¾ d’hora. Per fer viable la petició, proposen:

1 – Fer servir com església parroquial la capella de Can Cuyàs.
2 – Edificar l’església.
3 – Pagar 8 rals diaris al rector.
4 – Es compromet a edificar la casa pel rector.

Així s’obria l’expedient per a la creació de la parròquia.
Es va demanar informe al rector de Sarrià; la resposta va ser totalment negativa principalment per raons econòmiques i que la distància es pot fer fàcilment amb un quart o mitja hora de camí.
La creació d’una nova parròquia, no era competència del bisbe sinó de la monarquia. Així, el fiscal diocesà, malgrat la postura del rector de Sarrià, va decidir que l’ajuntament de les Corts podia fer la petició oficial a la reina. Aquesta petició no es va fer fins el 5 de juliol de 1842, signada per l’alcalde Josep Closas, els regidors Vicenç Cuyàs i Gaspar Rosés, i el síndic Magí Amat; avalada pel president de la Diputació i el cap polític de la província.
El Ministre de Gràcia i Justícia, el 18 de novembre de 1842 remetia la petició al bisbe perquè decidís.
Torna a haver un lapse de temps a causa dels diferents problemes polítics.
En un clima més distès, el 24 de gener de 1845, l’alcalde Francesc Martí, i els regidors Jaume Piera, Joaquim Gelabert i Josep Serra, s’adrecen al bisbe recordant les anteriors peticions, insistint amb l’augment de la població, són 90 cases amb 567 habitants, dels quals 365 són de comunió i 202 pàrvuls; segueixen amb el compromís d’edificar església, rectoria i s’afegeix el cementiri.
Josep Closas, Vicenç Cuyàs i Gerard Piera es presenten com avaladors de les despeses necessàries. Can Cuyàs cedeix la capella com a església interina. Els fidels es comprometen al manteniment del rector fins que el govern doti la parròquia segons el costum.
La parròquia de Sarrià era de patronat de l’abadessa del monestir de Pedralbes, pel qual també es demana el parer d’aquesta. L’abadessa reclama al vicari general el dret de patronat sobre la nova parròquia ja que es segregava de la de Sarrià.
El rector de Sarrià presenta el seu informe contrari a la segregació degut a que Sarrià quedaria molt empobrida; tot i que una solució fos crear una església sufragània amb un vicari i que tingues residència a les Corts.
Vist tot l’anterior, el 25 d’agost de 1846, el bisbe Pedro Martínez de San Martín signa el decret de creació de la nova parròquia de Santa Maria del Remei de les Corts amb els mateixos límits que el poble.
El 24 de maig de 1847, la reina en carta ordre dirigida el bisbe, decret de 21 d’octubre de 1847, comunicava que la nova parròquia no podia dotar-se i per tant s’havia de considerar tinença de Sant Vicenç de Sarrià. El 7 d’octubre de 1848, el bisbe aprovava la Confraria del Remei, El rector n’era el director ajudat de dos administradors i dues administradores.
Hi hagué enfrontament entre l’Ajuntament de les Corts i el rector de Sant Vicenç de Sarrià, el primers al·legant que era una vicaria nutual de lliure nomenament i el segon protestava, que les Corts es referien sempre com a parròquia quan era sufragània.
El vicari capitular Felip Bertran, va nomenar una comissió que escoltessin ambdues parts. El 19 de febrer de 1850, el vicari general publicava el decret determinant les relacions entre ambdues parròquies, i el mes de juny aprovava el segell de “Parròquia de Santa Maria de les Corts”.
El pla parroquial de Barcelona va ser aprovat el 27 de juny de 1867, on la parròquia de Santa Maria del Remei de les Corts, va ser considerada urbana d’ascens, incorporada a l’Oficialitat, dotada amb 400 escuts pel rector i 200 escuts per l’edifici. El primer amb títol de rector fou Paladi Pujol.
El 19 de maig de 1868, el bisbe Pantaleó Montserrat, feia la primera visita pastoral i erigia canònicament la parròquia.
En els primers temps el nom de la parròquia apareix com a Santa Maria de les Corts o Santa Maria del Remei de les Corts. De manera que l’any 1904, l’ecònom Josep Brasó demanes aclariment al bisbe, i així fou concedit que fos com a fix Parròquia de Santa Maria del Remei de les Corts.

4. L’EDIFICI I LA SEVA EVOLUCIÓ

EL TERRENY
El dia 2 de març de 184, se celebrà una convocatòria general de veïns i terratinents del poble de les Corts per escollir el paratge més idoni per a la construcció de l’església parroquial i rectoria. Al mateix temps es va elegir una Junta Administrativa.
En escriptura del dia 1 d’abril de 1846, davant el Notari J. Marzola i Prats; Ma. Joaquima Rosés i Cuyàs, vídua de Josep Gelabert del Coscoll i el seu fill Joaquim Gelabert i Rosés fan donació perpetua d’una superfície de 18.850 pams catalans d’una porció de terreny plantat de vinyes i conegut antigament com del Mas Vinyals.
Veient que no és suficient el terreny anteriorment esmentat, en escriptura del dia 20 del mateix mes, ratifiquen la donació afegint-li una superfície de 4.930 pams catalans.

EL 1r. PROJECTE
La Junta Administrativa, formada per Vicenç Cuyàs, Joaquim Closas i Gerard Piera, elegida per unanimitat de vots en la convocatòria general de veïns de l’octubre de 1844, nomenà director del projecte i de les obres a l’arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugues.

CONSTRUCTOR
La construcció de l’església, sagristia i casa parroquial fou encarregada al Mestre d’obres Andreu Carbonell pel preu de 53.900 rals de billó, a pagar en 21 terminis. Essent a càrrec del Mestre d’obres la mà d’obra, les eines i utensilis necessaris; tots els materials de l’obra eren a càrrec de la Junta Administrativa. D’aquests pactes es feu escriptura pública entre la Junta i l’esmentat Mestre d’obres, en data 18 de juny de 1846.

CRONOLOGIA DE L’EDIFICI
El dia 26 d’agost de 1846 es feu la cerimònia de col·locació de la primera pedra en la part en que s’aixeca el presbiteri. Pocs dies després comencen les obres, aturant-se el mes de gener de 1847 per falta de cabdals; no es recomencen fins el mes de maig de 1848 tornant-se a parar el gener de 1849 encarregant a l’arquitecte Josep Oriol Mestres un pressupost de les obres que cal fer per acabar l’església, cambril, altar major i casa rectoral, que ho valora per un total de 352.034 rals; les obres es van acabar a finals de l’any 1849 i el dia 28 de febrer de 1850 es feu la cerimònia de la benedicció de la nova ‘Església.
L’any 1891, l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Rabassa, fa el projecte de restauració i acabament de la façana; en aquesta època també fa el projecte del campanar, i el 1894 dirigeix les obres de la primera fase del campanar, que s’acaba el juliol de 1897.
L’any 1900 es detecten esquerdes, el novembre del mateix any es fa un dictamen declarant l’edifici amb un estat de ruïna progressiva, proposant les obres necessàries per a corregir-ho. Com a conseqüència l’església va restar tancada quasi dos anys. Les obres de consolidació i restauració no es van portar a terme fins l’any 1902.
El setembre de 1905 es fa la il·luminació elèctrica del Cambril i de la Mare de Déu del Remei.
El març de 1913 es fan obres de restauració amb importants millores; suposo que aquestes van ser l’electrificació de tot l’edifici, ja que coincideix en l’època en què es va començar a generalitzar l’enllumenat públic i domèstic. Seguint aquestes millores comencen les restauracions d’alguns altars, molt probablement ennegrits per la il·luminació amb ciris.
La imatge de la Mare de Déu del Remei era obra de l’escultor Pere Pagès i fou donada per En Josep Ma. Molins i de Clascà, propietari de la Torrerrodona, el dia 11 de maig de 1851; i el mateix any, En Francesc i Mònica Gili, propietaris de cal Sol regalaren un mantell brodat.
Amb data de 23 de desembre de 1866 trobem un rebut per fer el Cambril i barrar el pas per al darrera.

Parroquia del RemeiCAPELLA DEL SANTÍSSIM
El dia 6 de juny de 1926 es fa la benedicció i inauguració de l’orgue, fet per l’orguener Alberdi.
El 19 de març de 1927 es col·loca la primera pedra de la Capella del Santíssim i del Sant Crist de l’Estela.

DESTRUCCIÓ
L’aspecte més lamentable és la destrucció del 19 de juliol de 1936, em limito a transcriure el certificat realitzat per l’arquitecte Josep Rodríguez i Lloveras per a l’expedient lliurat a la “Junta Nacional de Reconstrucció de Templos Parroquiales”.

CERTIFICO: Que los daños acasionados lo fueron por la intensidad del fuego, que produjo el derrumbamiento de los techos y cubiertas quedando solo utilizable los muros principales del Templo por su gran espesor; asimismo quedó en pie la torre-campanario sin grandes desperfectos.

RECONSTRUCCIÓ
El projecte de reconstrucció de l’església va ser a càrrec de l’arquitecte Josep Rodríguez i Lloveras. Aquest projecte incloïa també la rectoria i el nou casal parroquial del carrer de Cabestany.

CONSTRUCTOR
La reconstrucció començada l’any 1941, fou encarregada a l’empresa “Construcciones Piera y Roura, S.L.” començant per l’adequació provisional de la Capella del Santíssim, seguint amb la rectoria, l’església, i el nou centre parroquial del carrer de Cabestany. Es podria relacionar també a altres industrials (fuster, manyà, electricista, pintor, etc..), molts d’ells de les Corts i que van intervenir en aquestes obres.

CRONOLOGIA
Per això, en acabar la guerra civil, s’habilita la Capella del Santíssim com a Parròquia. L’any 1939 es netejà i es fan les obres indispensables per a la seva utilització; el gener de 1941 i per tal de poder-la arranjar més fàcilment, es tanca provisionalment, utilitzant la Sala d’actes de l’Asil de Sant Rafael com a Parròquia; el dia 16 de març s’inaugura solemnement la Capella del Santíssim amb el Sagrari monumental i la imatge de la Mare de Déu del Remei sense els àngels.
Les obres de restauració de la nau central del Temple, Cambril i sagristia, es retarden a causa del dèficit existent, començant-les el març de 1943. Les obres es realitzen amb algunes paralitzacions tant per dificultats econòmiques com pel subministrament d’alguns materials degut a la seva escassetat. Finalment el dissabte dia 10 de maig de 1947, a 2/4 de 7 de la tarda, es fa la benedicció del Temple i dels altars major i del cambril, per l’Itre. Dr. Joan Serra, Canonge Tinent Vicari General de la Diòcesi; i el diumenge dia 11 se celebra una solemne Missa de Pontifical, oficiada per l’Excm. i Rdm. Sr. Bisbe.

FAÇANA
En la reconstrucció posterior a l’any 1939, es fa la portalada actual amb les pilastres prismàtiques i l’arc de mig punt emmarcant el timpà amb la ceràmica de la Mare de Déu del Remei; aquesta amb una corda de 2,52 m. i una fletxa de 1,26 m, fou obra del taller ceramista S. Sunet Urgellés ; les pilastres i l’arcada són de pedra artificial realitzat per l’empresa Hijo de Pedro Farreras; aquest mateix industrial va realitzar la part central de la rosassa i l’actual creu que corona el frontis.
L’any 1952 es col·loca la barana metàl·lica de tancament del presbiteri, amb la part central practicable, i a cada extrem un ambó en forma de trona, decorats amb relleus d’alabastre, obra de l’escultor Josep Miret, en el del costat de l’evangeli amb els quatre evangelistes i el de l’epístola amb els relleus de Sant Pere, Sant Pau, Moisès i Isaïes. De la barana en queda una mostra en els laterals de l’actual presbiteri i els relleus dels ambons els podem contemplar en la decoració mural de la capella del Santíssim.
Per la Festa Major de l’any 1954 es va estrenar l’absidiola, amb les cortines corresponents; la finalitat de la mateixa a part de la decorativa era evitar les corrents d’aire que es notaven especialment en el presbiteri.

Parroquia del RemeiAMPLIACIÓ (1967)
L’arquitecte Josep Rodríguez i Lloveras, l’any 1964, també va projectar l’ampliació lateral de l’església, addicionant la part ocupada pel centre parroquial.

CRONOLOGIA
El dia 6 de desembre de 1959 es fa la benedicció de l’òrgue (veure CULTURA MUSICAL / EL NOSTRE ÒRGUE).
L’any 1964 es fa la reforma del presbiteri, col·locant l’altar de cara al poble d’acord amb les directrius del concili Vaticà II.
L’any 1967 es fan les obres d’ampliació de l’església, aprofitant l’espai que fins aquestes dates era ocupat pel Centre Parroquial.
El dia 7 d’octubre de 1990, s’inaugura la restauració de la Capella del Santíssim, en la qual s’ha fet nou el paviment, il·luminació, decoració i pintura.
El dia 28 de setembre de 1996, i com a punt central dels actes de commemoració dels 150è aniversari de la Parròquia, es fa la Dedicació o consagració solemne de l’església, amb la qual s’inauguren un conjunt d’obres de restauració que s’han anat realitzant des del juliol de 1995.

organo - Parroquia del Remei5. LES CAMPANES

L’any 1936 sols es van salvar les campanes del rellotge, es dir les que hi ha en el coronament metàl·lic del campanar. Les altres 4 campanes foren llançades des de dalt per obtenir bronze per l’armament.
El 8 d’octubre de 1950, el Dr. Gregori Modrego, bisbe de Barcelona, va beneir dues campanes, amb el noms de:
La Remei-Josepa, que té 91 cm. de diàmetre, i fa els tocs de les misses, els de difunts i repic de festes.
La Mercè, de 71 cm. de diàmetre, fa els tos d’oració, els de difunts i repic de festes.
Posteriorment Mons. Pere Tena, bisbe auxiliar de Barcelona, va beneir una amb el nom La Joana, de 37 cm de diàmetre, afinada a la nota mi, pesa 37 kg. i reforça el repic de festes.

mecanización campana mayo 20176. DECORACIÓ INTERIOR

Parroquia del RemeiLes pintures que decoren l’interior del temple són obra de l’artista Bàrbara Bibiloni, amb la col · laboració de dos companys Cesc Grimalt i Tomàs Barceló, tots mallorquins. (Un florentino quatrocentista en las Corts del s. XXI. Article publicat a la revista “SERRA D’OR” Núm. 623, de novembre de 2011).

7. RECTOROLÒGI
Vicaris nutuals i regents:

Bonaventura Guinovart, Carmelita descalç exclaustrat, 15-05-1844
Pere Plà, Trinitari exclaustrat , 17-02-1847
Lluís Serra i Canals, Vicari nutual, 30-10-1851
Josep Parramon, Paül exclaustrat, 23-02-1853
Benet Serrapiñana, Prevere secular, 25-04-1853
Miquel Orpí, Prevere secular, 25-11-1854
Josep Plà, Carmelita descalç exclaustrat, 25-04-1861
Joan Sanpere, Prevere secular, 18-05-1861                                                                                                                  Pablo Pich-Aguilera, 14-10-2020

Rector si ecònoms:

Paladi Pujol i Camps, Agustí calçat exclaustrat, 13-08-1868
Miquel Bujons, 03-04-1876
Josep Capdevila, 11-06-1877
Valentí Torres , 01-09-1881
Mariano Puig i Valls, 1886
Jaume Fabregat, 1896
Francesc Marcó i Cabrer, 1897
Josep Brasó, 1903
Jaume Argemí i Guasch, + 6-01-1932, 18-08-1904
Salvador Codina i Espinal, 1932
Josep M. Homs i Plà, 1939
Llorenç Castells i Pujol, 10-10-1948
Joan Net i Cruixent, + 04-1964, 06-02-1955
Albert Castilla i Miralles, Administrador, 05-04-1964
Francesc Tena i Garriga, 28-05-1964
Pere Montagut i Piquet, 2006                                                                                             Joan Costa i Bou, 2020

8. EFEMÉRIDES

ANY 1913
El març de 1913 es fan obres de restauració amb importants millores; aquestes van ser l’electrificació de tot l’edifici, que coincideix en l’època en què es va començar a generalitzar l’enllumenat públic i domèstic a la ciutat.
Seguint aquestes millores comencen les restauracions dels altars de Sant Isidre, Sant Joaquim i Mare de Déu dels Dolors, molt probablement ennegrits per la il·luminació amb ciris; els dos primers estaven en les arcades de l’esquerra, i l’altar de la Mare de Déu dels Dolors estava situat en l’arcada on actualment hi ha la imatge de la Sagrada Família
El 21-9 es va fer la inauguració de la restauració de l’altar de la Mare de Déu dels Dolors.

ANY 1938
L’església estava en ruïnes i sense us. En la memòria del projecte de reconstrucció, en data gener de 1943, es diu:
Esta Iglesia fue profanada, saqueada e incendiada con fecha 19 de Julio de 1936, habiendo quedado totalmente destruida por el fuego la nave central de la misma, con su techumbre, sus altares y demás enseres que ella contenía; igualmente la sacristía y casa rectoral fueron destruidas por las llamas. La parte contigua a la torre de la Iglesia, o sea el coro y altar adyacente, con sus respectivas bóvedas, fueron destruidas después del incendio por el enorme peso de las campanas arrojadas desde una altura considerable. Únicamente quedo aprovechable, aún que agrietada y ahumada por el incendio, la Capilla del Santísimo.

Parroquia del Remei