LA BOGERIA DE DÉU TRIOMFA
CAT  ESP
LA BOGERIA DE DÉU TRIOMFA

Des de la muntanya anomenada de les Oliveres, Crist s'acosta a Jerusalem juntament amb els seus deixebles, la setmana abans de Pasqua, muntat en un ase. Aquest moment, que no tenia res d'extraordinari, es converteix en una veritable entrada solemne a la Ciutat Santa. Avui, amb els nostres rams, palmes i palmons, acabem de reproduir les mateixes paraules que aquella gent van pronunciar: "Beneït el qui ve, el Rei, en nom del Senyor. Pau al cel i glòria en les altures"(Lc 19, 38). En Jesús s’acompleixen les profecies. El seguien els més propers, els Dotze i una multitud que l'aclama com Rei. Aquests càntics de reconeixement omplen d'inquietud als membres del Sanedrí que busquen la manera de preparar el camí cap a la seva mort. Jesús sap que l'Escriptura s'està complint i per això no es fa enrere. El seu rostre rep injúries i escopinades, les seves mans i peus seran foradats, la seva roba sortejada... Però en el més profund hi ha una profunda unió plena d'amor: entre la voluntat del Pare, que l'ha enviat, i la voluntat del Fill disposat a culminar la redempció. En aquest bes interior, la naturalesa divina de Jesús es despulla de si mateix i pren la condició d'esclau. Exteriorment serà rebutjat, condemnat i crucificat però interiorment rubrica la seva missió com a Messies dient "tot s’ha complert" i lliurant el seu esperit en mans del Pare. Aquesta és l'entrada "interior" de Jesús a Jerusalem, la que es realitza dins de la seva ànima i aquesta és l'entrada que nosaltres no podem esquivar.

"Us dic que si ells callessin, cridarien les pedres" (Lc 19, 39-40). Que els nostres cors i les nostres consciències cridin més fort que les pedres. Apropem-nos a la novetat de Déu: un ase sobre el qual ningú havia muntat, un sepulcre en el qual ningú havia estat sepultat. Com també la Verge Maria, la seva Mare, era una dona sense estrenar. Tot el que toca Jesús es revesteix de novetat: el seu naixement, la seva investidura com a rei i la seva sepultura. Al Cenacle, Jesús ofereix el calze de l'Aliança a qui, com Judes, el traeix, a qui com Pere falla en el moment de la fidelitat. Al Calvari, Jesús mor perdonant als qui no saben el que fan. I és que l'Aliança de Jesús és definitiva, ja no té marxa enrere... Jesús assumeix el drama de la seva Passió davant el seu Pare a qui li confia la seva vida, el seu esperit, les seves penes, el seu ésser. A Getsemaní ens convida a pregar per resistir a la prova. Escoltem d'Ell, del seu Cor, una oració sempre lligada al seu Pare del que tot ho espera. El seu abandonament és filial, és la del petit que sap en qui confia: "A les vostres mans encomano el meu esperit". Jesús sap que Satanàs no deixarà en pau als seus. Si no pot vèncer al Fill de Déu, anirà pels seus deixebles. Per això, Satanàs ataca Judes i cau, ataca Pere i cau, ataca als Dotze i es dispersen. Però també hi haurà els qui s'enfrontaran a la foscor, encara que de lluny, i seguiran fidels a Jesús. 

També Satanàs actuarà a través dels enemics de Jesús, de les autoritats d'Israel, d’Herodes i de tots els que es burlen del condemnat. Però al costat d'aquesta manca d'amor el relat de la Passió ens ofereix preciosos trets de la humanitat divina de Jesús. Comprèn la debilitat de Pere i, fixant en ell la mirada, li anuncia una restauració després de la seva negació. Cura al criat del gran sacerdot tocant-lo amb la mà; consola les dones de Jerusalem que ploren i es lamenten per ell; acull al Paradís al lladre penedit... I la mateixa sepultura de Jesús sembla que amaga una sorpresa. Les dones, que van seguir Jesús i van quedar afectades per tot el succeït, tenen el pressentiment de que alguna cosa passarà darrere la pedra que tanca el sepulcre. Sembla com si cada instant de la Passió conegués que després irromprà la llum. És el que el descans del dissabte espera. Finalment, fixem-nos com Sant Lluc ens presenta la dignitat del sofriment si ens adonem fins on ha arribat l'encarnació de Déu. Els nostres rams proclamen avui la veritable reialesa de Crist que ens ensenya cada dia a assumir les tragèdies de l'existència sense perdre la serenitat. Sabem que, sostinguts com estem per Déu, autor de la Vida, tenim la certesa de que sempre trobarem en la comunió amb Ell la superació i un triomf que no està a les nostres mans.

  Mn. Pere Montagut, rector. 

Rep totes les nostres novetats al teu correu electrònic Subscriu-te