EL QUE HI HA DINS EL COR
CAT  ESP
EL QUE HI HA DINS EL COR

Les paraules, avui més que mai, ens traeixen. I de paraules n’estem plens. En l'acció política, en els anàlisis econòmics, en el si de les famílies, en la mateixa vida de l'Església o de les comunitats costa trobar un espai serè de veritat, hi ha coses de les que no podem parlar per no crear una tensió afegida. Sembla imparable la circulació de paraules que se les emporta el vent per fútils i buides. Quantes opinions sense fonament, tantes ideologies que ocupen el cor fins anul·lar qualsevol altra instància, rius de notícies sobre una realitat desproporcionada o, pitjor encara, manipulada i convertida en arma d’enfrontament. Si la paraula revela el cor, si la conversa ens posa a prova... és inevitable que apareguin les nostres prioritats vitals, a qui adorem, el dictat que seguim i fins on estem disposats a cedir. No hem de meravellar-nos, per tant, que la paraula no enriqueixi la convivència humana; podem parlar la mateixa llengua sense dialogar i sense comprendre'ns des d'una immensa torre de Babel, perquè hem trossejat la unitat que ha d'existir entre la paraula i el cor.

La ceguesa i la hipocresia de la qual ens adverteix el Senyor es manifesten sobretot quan arribem a presumir d’una vida privada que potser no tingui res a veure amb la que es porta com a professional, polític, religiós, marit o treballador. Estem decidits a lloar la bondat i a condemnar la maldat però sense importar-nos per a res l'explicació última dels fruits bons o dolents que produïm segons el que hi hagi en el cor. Un cop més ens anima avui el Senyor a la forja del cor, tan important per a viure i actuar. El cor és el motor de la vida espiritual i ha de mantenir-se sempre sa, en sintonia i unió amb la voluntat de Déu i en solidaritat d'amor envers els nostres semblants. El qui és bo, de la bondat que guarda el seu cor en treu el bé. En canvi, els homes sense remei són aquells que ja no presten atenció als seus propis pecats per fixar-se en els dels altres. No busquen el que cal corregir, sinó en què poden mossegar. I, en no poder excusar-se a si mateixos, estan sempre disposats a trobar una acusació pels altres.

El que som davant de Déu i dels altres ho demostren les obres que fem: "cada arbre es coneix pel seus fruits". El més habitual és aturar-nos en els defectes dels altres, assenyalar-los amb el dit i airejar-los amb la boca. El difícil és examinar-se un mateix confessant el propi pecat; per als errors dels altres tenim bona vista, però per als propis ens disculpem amb rapidesa des d'una ceguesa interessada. Ens col·loquem per sobre del Mestre criticant al proïsme i, si arriba el cas, dir-li com ha de comportar-se. Però si volem ser només deixebles de la Paraula de Crist, si el mirem a Ell  tindrem la partitura, tindrem les notes de l'Evangeli i llavors podrem ser guies que hi veuen clar, guies que es sacrifiquen pels seus fills, pels seus alumnes, pel seu treball o els seus feligresos... guies que no llencen la tovallola i fan el camí fins al final. El deixeble de Jesús es reconeix per les seves obres com un segell de les seves paraules. Les obres són les que diuen si un creu o no, si un estima o no, si un espera o no.. D’aquesta manera, la boca parlarà ja, per fi, unida al cor.

Mn. Pere Montagut, rector.

Rep totes les nostres novetats al teu correu electrònic Subscriu-te