EN EL BAPTISME DE JESÚS
CAT  ESP
EN EL BAPTISME DE JESÚS

    

En el baptisme de Jesús veiem que, en sortir de l'aigua del Jordà, el cel es van obrir. El cel és imatge del Paradís en què Déu es passejava i s'entretenia familiarment amb l'home, un paradís tancat pel pecat d'Adam. Des de llavors, l'obra mestra de l'Esperit Sant (la creació i l’home el seu rei) estava dolorosament frustrada. I a partir d'aquest drama, tenim una vida sencera per decidir-nos per la vida, la comunió i la llibertat o bé per una triple maledicció: la mort, la divisió i l'esclavatge.

No és que Déu castigui la desobediència fent-nos fora de casa. És l'home que, per la seva inexperiència i ignorància, creu que pot realitzar-se millor fora de casa, lluny del pare. En acabar avui el cicle litúrgic del Nadal se'ns presenta aquesta veritat salvadora: amb la nostra llibertat hem de buscar la voluntat de Déu i fer-la. La voluntat de Déu reflecteix i promulga la saviesa de Déu. Qui fa la voluntat de Déu és savi i amb això participa de l'omnipotència i de la felicitat de Déu. Qui, sabent aquesta voluntat, s'obstina a fer la seva i no la voluntat de Déu, canvia el bé pel mal, la vida per la mort, la llibertat per l'esclavitud. El nostre destí es juga en acceptar o rebutjar la condició de fills que hem rebut.

El Regne del cel és patrimoni dels qui tornen a l'estat d’un nen. La nostra pregària ha de ser pronunciada amb esperit d'infància, és a dir, amb humilitat, lliurament confiat, perseverança per penetrar el cel i tocar el cor de Déu Pare. El cel es va obrir "mentre Jesús pregava". L'oració inaugura i assegura ja la nostra entrada al cel. Per això res hem de fer sense pregar. I per això cal pregar així: "Pare nostre que esteu en el cel, que es faci la vostra voluntat...". Els que hem estat batejats i participem de la mateixa Vida i del mateix Esperit del Senyor, som un Evangeli obert i vivent en el món i al llarg de la seva història. El Regne de Déu s'obre pas entre nosaltres. En obrir-se el cel, el do de Déu, l'Esperit Sant, no només s'ha vessat en Jesús, sinó també en tot el seu cos místic. I no només perquè l'Església visqui celebrant la seva presència mitjançant els sagraments, sinó per convertir-se ella mateixa en el signe de l'amor salvador de Déu enmig de tots els pobles. Per això, a més de la celebració dels sagraments, a més de l'anunci de l'Evangeli, l'Església s'acosta a tot sofrent per consolar-lo, a tot pecador per perdonar-lo i a tot assedegat per saciar-lo de vida eterna. El millor propòsit del Nadal és sortir a buscar i a salvar tot el que ja s'ha perdut o el que està a punt de perdre’s. No tenim que imaginar res. Mirem el nostre entorn: la nostra mateixa família, entre els nostres amics, a la feina, entre els escèptics o crítics, amb els desencantats de la fe o de l'Església. L'Esperit Sant ens donarà la valentia suficient i la fortalesa necessària per poder complir amb amor la missió salvadora que el Senyor ens ha confiat i que aquests dies de gràcia nadalencs hem meditat de nou amb pietat i fervor. ¿Que ens queda d'aquestes festes? Lluny dels nervis excitats, de l'agitació exterior i buida, del cansament gairebé sense alegria interior... ens queda obrir-nos a l'Esperit per passar del que és purament exterior al que hi ha de més íntim en nosaltres, en el món i en la vida. Acollir Déu voldrà dir deixar-lo habitar definitivament en el centre de la nostra existència.

 Mn. Pere Montagut, rector.

Rep totes les nostres novetats al teu correu electrònic Subscriu-te